Una koiné literària trobadoresca?

Mapa de la llengua occitana a finals del segle XII. Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Ancien_occitan.png

D’una banda, s’accepta que els trets comuns de la llengua dels trobadors no es poden localitzar com a propis d’un sol dialecte de l’occità medieval, sinó que s’hi detecten influències de diverses varietats lingüístiques, no sempre justificables pel lloc d’origen de l’autor o el copista (Paden, 1998: 4). Ara bé, d’altra banda, no s’han pogut determinar amb seguretat les causes d’aquests trets comuns dins l’evolució d’aquesta llengua ni el nivell de consciència dels trobadors a l’hora de fer-los servir (Meliga, 2005: 34-35). Per tant, és difícil valorar si es tractava d’una koiné, sobretot pel que fa als trobadors més antics. Recordem que és una producció poètica que va evolucionar durant més de dos segles, amb uns primers testimonis escrits tardans i en la major part copiats fora del lloc d’origen (Itàlia, Catalunya, França del nord). Són regions, i això és el més important, on la llengua poètica dels trobadors era diferent de la llengua autòctona.

Hi ha més factors que compliquen el debat: l’època dels trobadors coincideix amb el moment en què les llengües vulgars comencen a adquirir un pes més gran davant del llatí i es consoliden en l’àmbit de l’escriptura (com evidencia la nova producció de textos administratius, jurídics i literaris en romanç). De fet, els trobadors són una peça essencial en aquest canvi, ja que són ells qui, per primera vegada a l’Europa romànica, utilitzen el vernacle per crear peces líriques dins un moviment culte i força definit (Zumthor, 1995: 15).

Els primers trobadors componien en una varietat lingüística que van anomenar senzillament «lenga romana» per contraposar-la al llatí, la llengua literària per antonomàsia. Per adaptar la seva parla a l’àmbit escrit i poètic devien recórrer a un cert grau de coneixement de la llengua i la retòrica llatines, i potser també al model de les primeres manifestacions escrites en vulgar: traduccions d’obres llatines, peces religioses i poemes èpics. Aquesta situació, però, genera altres preguntes. Com és aquesta llengua literària primigènia? Es correspon amb algun de les variants de l’occità medieval o es tracta d’una barreja? És una creació específica per a l’ús poètic? Un altre factor dificulta la resposta a totes aquestes qüestions: Guilhem de Peitieu, el primer trobador de qui conservem una part de l’obra, molt probablement no fou el primer a compondre lírica trobadoresca. Potser per això la llengua poètica que emprava no es basava en la seva forma lingüística materna (el peitaví), tot i tenir-hi alguna semblança (Meliga, 2005: 35).

Tanmateix sembla clar que els trobadors, començant pels antics, es consideraven hereus d’una tradició i mostraven un esforç per compondre poemes que poguessin ser-ne reconeguts com a part integrant (Bec, 1977: 85), fent servir elements no només temàtics, mètrics i retòrics, sinó també lingüístics. Cal destacar, a l'ensems, que aquesta tradició tenia com a base lingüística els elements dels diversos parlars de la regió que avui identifiquem com a Occitània, amb alguns trets compartits amb altres tipus de textos generats en aquests territoris (cartes i escrits administratius o jurídics). És possible, doncs, que ens trobem davant d’una koiné?

Si considerem el terme koiné en el sentit estricte de «varietat lingüística que sorgeix del contacte intens entre diversos dialectes i que resulta, després d’una o més generacions, d’una reducció de les diferències dialectals i de l’eliminació de les irregularitats i de les formes locals molt marcades» (Field, 2006: 38), és evident que no seria el cas de l’occità perquè altres textos no literaris contemporanis dels primers trobadors (com ara cartes, textos de tipus jurídic o altres textos literaris) tenen traces dialectals suficients per poder ser localitzats. Fins i tot si reduïm l’existència d’una koiné a l’àmbit exclusiu de la poesia, entre les peces conservades dels primers trobadors, tot i haver estat copiades segles després, s’hi troben diferències dialectals suficients que fan dubtar sobre la possibilitat que hi hagués una koiné.

En canvi, si descartem la teoria de la koiné, d’on provindrien aquests elements comuns que van permetre a Dante reconèixer una «llengua d’oc»? I com s’explicaria la uniformitat que es detecta en els cançoners? Recordem que els primers tractats gramaticals sobre la llengua dels trobadors són força posteriors a la datació de les primeres peces trobadoresques conservades, elaborats fora del seu domini lingüístic i pensats per a un públic estranger que volia entendre aquesta llengua de prestigi i compondre-hi. Igualment, la majoria dels cançoners són elaborats fora de l’àmbit lingüístic occità, també amb un decalatge cronològic important amb la lírica. Aquesta «estandardització» és, doncs, molt posterior als trobadors més antics i, com a molt, va afectar els últims trobadors. En canvi, va influir de forma decisiva en els cançoners (Meliga, 2005: 36).

Quina era, doncs, la llengua dels trobadors? Podríem pensar que tot va començar amb una forma lingüística base que els parlants dels altres van imitar i adaptar amb relativa facilitat (tenint en compte que les variacions lingüístiques eren la norma en aquell moment i no l’excepció), fins que les necessitats d’estandardització, motivades per l’èxit de la poesia trobadoresca fora del domini lingüístic dels dialectes d’oc, van generar una mena de koiné a posteriori (Chambon, 2012: 207), no creada pels trobadors sinó pels seus imitadors i compiladors? Encara avui els investigadors intenten trobar una hipòtesi consensuada i avalada per les dades, però aquestes es poden interpretar de diverses maneres sense que s’hagi pogut, fins ara, refutar o corroborar de manera categòrica bona part de les teories existents.

Tanmateix, l’augment de la interdisciplinarietat en els estudis sobre els trobadors i el fet de considerar la llengua occitana medieval més enllà d’aquesta tradició literària, entre altres factors, han obert més possibilitats. Es pot apreciar, en aquest sentit, una evolució dins la teoria de la koiné trobadoresca, sobretot una tendència a considerar que la llengua poètica dels trobadors no és una koiné ni una llengua concreta creada artificialment per a l’expressió poètica, sinó que, des d’un principi, els poetes componien les seves obres inspirats en la forma lingüística dels primers trobadors (fins i tot dels anteriors a Guilhem de Peitieu). Podria dir-se, en definitiva, que seguien una tradició sense que hi hagués un acord i molt menys una exigència normativa pel que fa a l’ús d’una llengua concreta, acceptant les variants pròpies de cada trobador en valorar-se la peça en conjunt com una representació artística més global (Field, 2006: 47-48). Per entendre’ns: els trobadors imitaven la llengua dels clàssics per escriure la seva lírica, tot seguint la moda del moment, amb influències del seu dialecte matern i sense que hi hagués una norma concreta creada sobre la base als elements comuns de tots els parlars de les terres occitanes.

M. Victoria Rodríguez Winiarski (2019)

Per veure què en pensen alguns dels investigadors sobre el tema de la koiné trobadoresca, seguiu aquest enllaç.