Sons i grafies de l'occità antic

Sons i grafies de l’occità antic

A la taula següent es proposa una pronunciació reconstruïda de l’occità dels trobadors, basada en el que es pot deduir de l’evolució fonètica de la llengua i en les indicacions dels tractadistes medievals. S’hi presenten, transcrits fonèticament, els sons vocàlics (tònics i àtons), consonàntics i semiconsonàntics occitans seguits d’alguns exemples que els contenen. Els claudàtors enclouen pronunciacions ([y]) i els parèntesis angulars grafies (< n >). S’utilitza < ‒ > per a indicar l’absència de signe gràfic alternant amb la possibilitat que n’hi hagi algun; d'aquesta manera, < t > / < ‒ > representa casos d’alternança com els de < vent > / < ven >, < pont > / < pon >. La marca [ˈ] precedeix les vocals i les síl·labes tòniques i per a indicar que un so és allargat s’escriu [ː] al seu darrere: tretze [ˈtredːze]. Les variants gràfiques freqüents apareixen entre parèntesis: parvença (parvensa), pesar (pezar).

S’ha de tenir en compte, però, que una reconstrucció d’aquesta mena només pot ser aproximativa. D’altra banda, la producció trobadoresca cobreix un arc de temps i una extensió geogràfica que impliquen un grau notable de variació lingüística i, a més, els textos s’han conservat en còpies tardanes subjectes a les alteracions de la transmissió textual. Aquesta proposta de pronunciació s’ha de prendre, doncs, com una convenció raonable que, com que té en compte les indicacions dels tractats medievals, reprèn en una certa mesura les convencions que ja transmetien els seus autors.

Qui vulgui utilitzar la informació d’aquesta taula per a cantar o llegir en veu alta els poemes dels trobadors, la pot adaptar a un ús pràctic: per exemple, no cal que un lector català s’esforci a fer la distinció entre a oberta i a tancada (nota 2), ni entre l velaritzada i sense velarització (nota 6), ni a mantenir la pronunciació oclusiva de b, d i g (nota 3). A causa de les rimes, convé, en canvi, que distingeixi correctament la pronunciació de e i o obertes i tancades (nota 1), que té una distribució diferent de les existents a les diverses varietats del català (amb l’excepció d’una petita àrea septentrional pel que fa a la o). Si es té ocasió de preparar la lectura, cal saber que el diccionari de Levy (1909) dona sistemàticament els timbres vocàlics.

Notes

(1) L’occità trobadoresc coneixia, com el català, una oposició entre e i o obertes —[ɛ], [ɔ]— i tancades —[e], [o]—, neutralitzada en posició àtona com en les varietats occidentals actuals del català. A començaments del segle xiv ja s’havia produït el canvi de la o tancada [o] en [u], general a l’occità d’ara: a les Leis (I, 16) es diu que, si s’haguessin de seguir les convencions del llatí, nom, plom i pom ‘poma, pom’ s’haurien d’escriure amb u, però que, seguint l’ús («usatge») conegut, s’escriuen amb o. Amb finalitat orientativa, es marquen amb accents greus els timbres de e i o oberta (mèl, còp); aquests accents, òbviament, no apareixen als textos antics.

(2) Els tractats medievals distingeixen una a tancada (suposadament [ɐ]) d’una a oberta ([a], cf. Leis I, 16). Era tancada la a tònica davant de consonant nasal (camba ‘cama’, castanha) i la a àtona. Aquesta distribució es troba representada actualment per una vocal posterior oberta sense arrodonir ([ɑ]) o arrodonida ([ɔ]) en dialectes llenguadocians septentrionals i llemosins.

(3) Les varietats llenguadocianes i gascones actuals —recordem, però, que els trets específics del gascó eren exclosos de la llengua trobadoresca— presenten les mateixes alternances entre realitzacions oclusives i aproximants de /b/, /d/ i /ɡ/ (combat [kumˈbat] / acabar [akaˈβa], pendís [penˈdis] / badar [baˈδa], fangós [faŋˈɡus] / pagar [paˈɣa]) que coneixen la majoria de les varietats del català. En la convenció adoptada aquí, se suposa que la realització d’aquests fonemes era sempre oclusiva, com ho és ara en provençal i en les varietats septentrionals.

(4) Les varietats llenguadocianes i gascones actuals desconeixen el fonema labiodental /v/. Aquí suposem que la grafia antiga  < v > corresponia al so [v], com ocorre encara en provençal i en les varietats del nord.

(5) Als textos trobadorescos que ens han arribat podem trobar la  < n >  final representada gràficament o no: < pan > / < pa >, < vesin > / < vesi >, exceptuant unes poques paraules com an ‘any’, on apareix sempre la  < n >  final, que representa el resultat de l’evolució de N doble del llatí (ANNUS). Actualment, en la majoria dels parlars orientals i del gascó, la n de pan o vesin es conserva realitzada [ŋ]; en llenguadocià, en llemosí, en alvernès i en algunes àrees del vivaroalpí i del gascó aquesta n ha caigut com en català: [ˈpa], [beˈzi] / [veˈzi].

(6) La distinció entre les dues menes de l (/l/ ~ /ɫ/) és prescrita als tractats medievals, com per exemple les Leis (I, 38), on llegim «Aquesta letra l sona fortment coma cautela, sala, mal, mala. En autra maniera sona suaument coma piucela, renoela, caval, cala». La l de la primera llista d’exemples prové d’una L simple del llatí i es devia pronunciar com una l velaritzada (representada com a [ɫ] a l’AFI) segons el que sabem sobre la pronunciació del llatí i la seva evolució: és la [ɫ] del català (mal, mala). La l de la segona llista prové, en canvi, d’una L doble del llatí i es devia pronunciar [l]: correspon etimològicament a la [ʎ] del català (cavall, calla). Alguns dialectes septentrionals, particularment els de l’Alta Alvèrnia, presenten ara una alteració de l’antiga l velaritzada ([ɫ]) en posició intervocàlica: pala pronunciat [ˈpaɣɐ], [ˈpawɐ], [ˈpavɐ]... segons la zona, però bèla ‘bella’ o novèla ‘nova’ es pronuncien amb [l]. Als textos trobadorescos, la [ɫ] en posició final sovint apareix vocalitzada en [w]: mau, sau. Ara aquesta vocalització es troba en gascó i, estesa també a altres casos de l final, en algunes zones del nord i en provençal.

(7) Als textos medievals, la r final es conserva regularment en la grafia, cosa que fa pensar que també es conservava en la pronunciació. Actualment la major part del domini lingüístic occità coneix la caiguda d’aquesta consonant, igual com una part extensa del domini català.

(8) Pel que fa als diftongs iè ( < [ˈɛ]), uè ( < [ˈɔ]) i uò ( < [ˈɔ]), als textos trobadorescos es troba l’alternança entre formes diftongades i no diftongades: liech / lech, plueja / ploja, uech / uoch / och, fuoc / foc.

Xavier Lamuela (2017)