Ramon de Cornet

Ramon de Cornet

Tenso de Ramon de Cornet i Arnaut Alaman copiada al Cançoner Gil (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 146, f. 112v).

La cinquantena de peces conservades de Ramon de Cornet el converteixen en l’autor occità més representatiu de la primera meitat del segle xiv i en un dels trobadors amb un corpus més ampli. Els dos manuscrits més importants que han conservat la seva obra són un cançoner occità, conegut justament amb el nom de Registre de Cornet, i el Cançoner Gil (S^g), testimoni d’una notable difusió de la seva obra a Catalunya.

Ramon de Cornet va néixer pels volts del 1300 a la vila de Sant Antoní Noble Val (avui al departament francès del Tarn-et-Garonne) com a fill d'un poeta, la qual cosa li va permetre familiaritzar-se de ben jove amb la tradició trobadoresca. Ramon era clergue: primer va ser frare franciscà, però per un temps molt breu a causa de l'ambient crispat que es vivia al convent amb els espirituals. Es tracta d’una de les branques en què es va escindir l'orde franciscà, caracteritzada per la defensa de la pobresa de Crist i dels apòstols fins a conseqüències extremes, circumstància que els va dur a ser considerats com a heretges i perseguits per la Inquisició. Després Cornet va ser ordenat capellà i, més endavant, monjo cistercenc a l'abadia de Pontaut (avui al departament de Landes), on segurament va morir abans del 1350, potser a causa de la pandèmia de Pesta Negra. La seva activitat poètica es pot datar entre 1324 i 1340; en aquest temps va freqüentar Tolosa de Llenguadoc i el Consistori de la Gaia Ciència.

Mapa dels indrets on localitzem Cornet (representats per les icones negres) i de les senyories dels nobles als quals va adreçar alguna de les seves composicions (Navàs 2019).

Cornet s'adreça a públics molt diversos: des de l'alta fins a la petita noblesa, dels prelats als monjos del seu monestir, passant pel Consistori i poetes amics burgesos. El seu corpus és molt variat en gèneres, tons i temàtiques. És per això que la seva obra ha servit de pedra de toc per caracteritzar bona part de la poètica de l'època, ja que sintetitza molt bé les tendències de la lírica tardotrobadoresca. En destacarem alguns trets:

Cançons per lluir-se: virtuosisme i experimentació formal

La seva obra es caracteritza pel virtuosisme formal de les cançons i vers, sobretot per l'experimentació en els esquemes i els jocs de rimes, molt rics i complexos. En aquest cas, el model és sobretot el trobador Arnaut Daniel, el mestre del trobar ric i les rimes cares. La recerca de la bellesa formal va lligada a les virtuts de la dama elogiada, sigui la Verge o una dama de la noblesa. Vegem per exemple la darrera cobla i la tornada de la cançó «El mes d'abril, quan vey per mieg los camps», en què en la posició de rima de cada cobla hi trobem les cinc vocals seguides del grup consonàntic -ms, més un dístic amb l'últim vers bioc que rima en -eza (10a10b10c10d10ef'4f'); ens ho explica el propi poeta a la tornada, fent gala de la destresa:

Dona, vos etz certanamen le rams
que met sas flors e sas fuelhas essems
contra l’ivern e sus aut pels somsims,
per mielhs gardar que madura sos poms.
Si que del foc don no pot ishir fums
art lo mieus cors d’amor qu’en vos ha meza,
Flors de gayeza.

Per «ams», per «ems», e per «ims» e per «oms»,
Roza, se·n vay ma chansos, e per «ums»,
de vos parlan, e vay la fis en «eza»,
per may d’apteza.
(BPP 558.17, v. 29-39)

[Dona, vós sou, certament, la branca que fa brotar alhora les flors i les fulles contra l'hivern i allí dalt pels cims, per veure millor com maduren els seus poms. Així com del foc del qual no en pot sortir fum, així crema el meu cor per l'amor que ha posat en vós, Flor d'alegria.
Per «ams», per «ems», i per «ims» i per «oms», Rosa, se'n va la meva cançó, i per «ums», parlant de vós, i el final va en «eza», per més perfecció.]

La cançó «Joys e dolors al mieu cor affan fan» suposa l'únic exemple de cançó replicada en las de tota la lírica occitana (anomenada més endavant rimes couronnées per la Grande Rhétorique francesa). Consisteix en un joc de rimes en eco, en què la paraula en rima, monosíl·laba, ve enunciada fònicament per la paraula precedent:

Roza d’abril, quar etz de gran pes,       pes
qu’ieu chan per vos e·u vuelh far val may       may,
quar de Caumon etz d’onor temples       ples
on de salut ·i· ses plus querray       ray.
(BPP 558.24, v. 33-44)

[Rosa d'abril, car sou de gran pes, penso que canto per vós i ho vull fer valdre més que mai, ja que de Caumont sou temple ple d'honor, on demanaré el raig d'una salutació vostra.]

Una de les característiques de les cançons del moment és l'ambigüitat: les dames nobles són lloades amb atributs característics de la Mare de Déu, i a la inversa, la Verge és lloada mitjançant les metàfores de l'amor cortès. El senhal de Cornet n'és una prova: la Rosa, que tant serveix per adreçar-se a la Verge com a la dama, com hem vist al darrer exemple, on s'adreça a Indie de Caumont. De fet, a l'època de Cornet el senhal no fa referència a una destinatària en concret, sinó que més aviat fa la funció de signatura del poeta, gairebé com una al·legoria de la seva inspiració.

Cançons per riure: paròdia i narrativitat

A banda del tipus de cançons que acabem de veure, que són les que van tenir més fortuna i van servir de model per als poetes coetanis i posteriors, Cornet també en conrea d'altres amb to paròdic i obscè. En aquest cas, el llenguatge és radicalment diferent, particularment ric en expressions col·loquials. Vegem, a tall d'exemple, la saumesca:

En aycel temps qu’om no sen freg ni cauma,
pesi d’amor quant aug lo bram de l’aze
que vay siguen lo gran trot qualque sauma,
son col morden, e prec Dieu que m’abraze,
si tan me platz! (E no soy ges fantauma
can vey cassar lebre, singlar o servi.)
(BPP 558.18, v. 1-6)

[En aquell temps que no fa ni fred ni calor, penso en l'amor quan sento el bram de l'ase que persegueix a gran trot qualsevol somera per mossegar-li el coll, i prego a Déu que m'inflami, de tant com m'agrada! (i que consti que no soc gens fantasma quan veig caçar llebres, senglars o cérvols.)]

Una de les novetats de la seva obra, que no va tenir seguidors, és una cançó de caràcter narratiu: la trufa. Es tracta d'una historieta còmica que ens explica com el protagonista, el capellà d'un poble, és burlat per una de les noietes de la seva parròquia, amb qui festeja. En aquest cas, el protagonista és el mateix autor convertit en personatge literari encarnant la figura del fals clergue, que havia esdevingut un tema literari.

Dibuix d'un clergue que il·lustra la Trufa al cançoner Registre de Cornet (f. 43v).

Hyeu fuy dolens, a for trop d’avol cauza,
que, lies bayzan e tocan sas popetas,
dormigui tan tro que·n fon ora bassa.
E dir vos ay que·m fetz la vils bagassa:
de flic en floc ab unas tezoyretas
tot lo mieu cap tondet (vejatz gran bauza!),
pueus anet se·n ab mos pels en sa borsa.
(BPP 558.8, v. 22-28)

[Jo estava tan dolgut amb aquest contratemps, que mentre la besava i li tocava els pitets, em vaig adormir fins al vespre. I ara us explicaré què em va fer la mala pècora: flic-floc, amb unes tisoretes em va tondre tot el cap (fixeu-vos la gran traïció!), i després se'n va anar amb els meus cabells dins la seva bossa.]

La noia tenia els seus motius per venjar-se, tot i que el protagonista no acabi d'entendre'ls. Observeu l'ús continuat de la ironia com a recurs còmic:

Mas pueus d'un jorn, quan li venc en ayzina,
pres del mieu cors trop sobriera venjansa
(no say per que, mas, segon mon albire,
car sol me vi bayzar un’autra toza).
(BPP 558.8, v. 11-14)

[Però el dia següent, quan en va tenir l'ocasió, es va venjar de mi de manera desmesurada (i no entenc per què, però, pel que m'ensumo, perquè em va veure petonejar-me amb una altra mossa).]

Poemes que eduquen: la vena moral i didàctica

Algunes peces de Cornet tenen la funció d'educar els més joves amb pautes de conducta o d'aconsellar els nobles o les persones que fa poc ocupen un càrrec de responsabilitat, els senyors o sobretot els religiosos. Cornet hi fa una crítica de la societat i dels valors, entroncant amb un filó trobadoresc que havia estat especialment conreat pels trobadors del segle xiii, com Cerverí, At de Mons, Guiraut Riquier o Peire Cardenal. El filó didàctic i moral pren formes molt diverses, com l'epístola, el sirventès, el vers o els proverbis sapiencials, i sovint barreja aquests gèneres, com és també característic de la poètica del moment, heretada dels trobadors de la generació anterior, especialment de Cerverí.

Vec te libret de bos ensenhamens,
don l’arma pren e·l cors bos noyrimens.
Los mandamens de Dieu vejas primiers
e pueys tot l’als, quan poyras, voluntiers.
(BPP 558.g, v. 1-4)

[Aquí pots veure el llibret de bons ensenyaments, d’on l'ànima i el cos prenen bons nodriments. Veges primer els manaments de Déu i després, quan puguis, veges de bona gana tota la resta.]

Apenas vey que degus hom s’atenda
mas en aver diners e blatz e vis
e grans hostals, si pot, e bels jardis,
vynas e pratz, e quen aia bel ort.
E sol degus no pensa de la mort
ni d’obra far que de l’arma se tayna,
tan vol el mon que rictatz no·l sofrayna.
(BPP 558.21, v. 8-14)

[Amb prou feines veig algú que no es preocupi més de guanyar diners i blat i vi i grans cases, si pot, i bells jardins, vinyes i prats, i que tingui un bon hort. I ningú no pensa en la mort ni en fer obres que tinguin a veure amb l'ànima, tant vol el món que la riquesa no li manqui.]

Mostrar deu om sen, cum feyro l’antic
savi doctor, per encenhar la gen,
que trop val may que riqueza d’argen
ni d’aur, e par don ieysho li prezic.
E qui vol dir qu’om trobe gran aqus
els plus suptils, on deu esser grans fes,
ben es vertatz, que tug em mal apres,
mas de saber son als autres dessus.
(BPP 558.15, v. 25-32)

[Hom deu mostrar seny, com feien els savis doctors antics, per tal d'ensenyar a la gent: que val molt més que la riquesa de plata ni l'or, i per una donació abandonen els sermons. I té raó qui vol dir que hi ha molts motius per acusar els més subtils, dels quals haurien de ser un gran exemple, perquè tots serem mal ensenyats, encara que de saber són per damunt dels altres.]

Totz senhers deu, per lauzor humanal,
tener sirvens e valens escudiers,
leyals garsos e pages bos obriers
que·l siervan be, de coratge leyal.
E deu vestir e paysher sa maynada be,
cum se tanh, e pagar francamen,
mas empero no prenga tanta gen
que·l falhas pas carn, ni vi, [ni si]vada.
(BPP 558.20, v. 17-24)

[Tot senyor ha de tenir, per lloança de l'home, servents i bons escuders, vailets lleials i pagesos ben treballadors que el serveixin bé, amb cor lleial. I ha de vestir i alimentar bé tota la seva gent, així com cal, i pagar-los generosament, però ha d’evitar agafar tanta gent que li falti carn, vi o civada.]

Peces compromeses: la crítica política i el debat

A més de la crítica de costums i de la poètica de consell, també trobem sirventesos i debats on es fa ressò de l'opinió crítica del moment, sobretot amb les campanyes enganyoses i abusives del rei francès per finançar l'inici de la Guerra dels Cent Anys amb l'excusa d'una croada que mai va arribar a fer.

Anc no cugie vezer
del noble rey franses
que·l passatge promes
no volgues optener,
mas aras veg az uelh
que ses dreg, per orguelh,
l’es mudatz sos talens,
que no·y val sagramens,
ni fes de cavalier,
ni de rey vertadier,
que tot, certas, o franh.
Per que la gens se planh
quar el no vol passar
la mort de Dieu venjar,
si cum fora razos
si franx e leyals fos.

Tan cobes es d’aver
nostre reys malapres
que leyaltatz ni fes
no pot en el caber.
Ges no vey son capduelh
franc ni leyal cum suelh,
don soy fels e dolens,
quar may pilha fortmens
que no fan renoyer.
Passatge fay costier,
lo qual tenh per estranh,
quar ab lo rey que·l tanh
d’Anglaterra vol far
guerra, ses dreg gardar,
e·ls payas orgolhos
layssa viure joyos.
(BPP 558.4, v. 1-32)

[I. Mai no hagués pensat veure que el noble rei francès no volgués dur a terme la croada promesa, però ara veig clarament que, per orgull i sense tenir-hi dret, ha canviat d'intenció, de manera que ja no valen ni sagrament, ni fe de cavaller, ni de rei vertader, perquè en realitat ho incompleix tot! Per això la gent es plany, ja que no vol fer la croada per venjar la mort de Déu, com seria just si fos franc i lleial.

II. El nostre rei maleducat és tan cobejós de riquesa que en ell no hi tenen cabuda ni fe ni lleialtat. Ja no veig el seu lideratge franc ni lleial com solia, per la qual cosa sento dolor i tristesa, car pilla amb més força que no fan els usurers. Deixa de banda la croada, cosa que em sembla estranya, perquè vol fer la guerra contra el rei d'Anglaterra, sense ajustar-se a la llei, que li és parent, i deixa que els pagans orgullosos visquin alegres.]

Detall de la pintura mural al fris de la «Maison Muratet» de Sant Antoní, la vila natal de Cornet, representant el rei d'Anglaterra, el rei de França i el comte de Tolosa.

Els debats amb altres poetes eren un gènere en boga i Cornet també hi participa: alguns són satírics, d'atac personal amb to jocós; altres són seriosos i debaten sobre temes de rabiosa actualitat, tant teològics (sobre la pobresa, per exemple) com polítics (sobre la rivalitat entre el rei de França i el d'Anglaterra en episodis concrets del conflicte internacional de la Guerra dels Cent Anys, que els tocava de ple).

Trivium: tractats per aprendre gramàtica i exegesi

Una de les seves vessants didàctiques és sobre l'art de compondre versos. Conservem dues breus preceptives gramaticals i poètiques de Cornet, el Doctrinal de trobar i la Regla, ambdues adreçades a grans senyors de la noblesa, la primera a l'infant Pere d'Aragó.

A més dels tractats, un dels exercicis que eleven el poeta a la categoria de mestre en l'art de trobar, en aquell moment considerat una ciència, és la glossa a un vers d'un poeta contemporani i mantenedor del Consistori tolosà, Bernat de Panassac, a mode de comentari de text, d'una manera semblant als comentaris dels autors clàssics o de les Escriptures que s'ensenyaven a l'escola i a la universitat.

El seu Doctrinal de trobar va ser també glossat pel poeta Joan de Castellnou, en aquest cas, però, per deixar-lo en evidència davant dels nous tractats emanats del Consistori, com les Leys d'amors o les Flors.

Inici de la glossa de Castellnou al Doctrinal de Cornet (Biblioteca de Catalunya, ms. 239 , f. 65r).

Espiritualitat: entre la cortesia i la clerecia

La seva formació clerical es reflecteix bé en una part de la seva obra, que ofereix una síntesi innovadora entre la poesia trobadoresca clàssica i la difusió d'alguns postulats teològics, propers en alguns casos a la sensibilitat dels espirituals. La religió havia estat ja un dels temes de la lírica trobadoresca, però l'ús que en fa Cornet en algunes ocasions és particular, com la reformulació de la teoria de l'amor cortès en clau mística o la vernacularització de la glossa bíblica, atorgant a la lírica occitana un nou espai abans monopolitzat per la poesia mediollatina.

Així mateix, Cornet també conrea peces en llatí i peces de còmput cronològic, expressades sobretot en fórmules mnemotècniques per recordar les dates de les principals festes litúrgiques. Al Registre de Cornet, aquestes peces llatines d'àmbit monacal, i circumscrites més concretament a l'abadia de Pontaut, es copien al costat de tot el seu corpus en llengua d'oc i d'arrel trobadoresca.

Marina Navàs (2019)