Occitània: història del no-estat occità

Occitània: història del no-estat occità

A diferència d’altres territoris europeus, com l’Anglaterra anglonormanda, Castella o el regne de França, als comtats occitans mai no s’hi va consolidar un projecte estatal durant el període comprès entre els segles ix i xiii. És a dir, no es van convertir en una monarquia feudal mínimament centralitzada. Diversos historiadors com Pierre Bonnassie (1979) o Hélène Débax (2003) han intentat esbrinar les causes d’aquesta situació, que contrasta de manera especialment manifesta amb el cas de Catalunya i la casa comtal barcelonina. Les semblances en l’evolució d’ambdós territoris són marcades en altres aspectes: tots dos derivaven de comtats carolingis i, de resultes del seu allunyament del poder central, van adquirir autonomia alhora que les respectives societats experimentaven una mutació feudal durant el segle xi. En canvi, la correlació de forces entre comtes, vescomtes i altres grans senyors va diferir diametralment en un lloc i l’altre.

Durant el segle ix la disseminació de poders al Llenguadoc va donar lloc a dos grans blocs territorials: un encapçalat pels ducs d’Aquitània (alhora que comtes de Peitieu i d’Alvèrnia), i l’altre pels comtes de Tolosa. Els primers van acabar sota l’òrbita de la dinastia Plantagenet, la qual, des de mitjan segle xii, va governar Anglaterra i, a més de la pròpia Aquitània, els ducats continentals de Normandia, Bretanya i Gascunya. Els segons, en canvi, dominaven una àrea bastant extensa des d’aproximadament el riu Garona fins al Roine, amb poca coherència interna i amb la capitalitat compartida per Tolosa i Sant Geli. Hi van anar perdent incidència real des de finals del segle x, en especial arran del poder creixent de certes cases vescomtals: els Trencavell, per exemple, van acumular els vescomtats d’Albi, Nimes, Besiers, Agde, Carcassona i Rasès, mentre que els vescomtes de Millau es van convertir també en comtes de Rodès. També van contribuir a la pèrdua de poder dels comtes de Tolosa altres llinatges, com els Guillem a Montpeller, que van consolidar la seva posició als vescomtats d’Agde i Besiers i al comtat de Magalona.

Segell de Raimon VII, comte de Tolosa (1222 - 1249)

Segell de Raimon VII de Tolosa, document de 1204

Tanmateix, aquesta concentració del poder en poques nissagues no va afavorir la unitat. Durant el segle xii tot el territori occità va ser l’escenari d’una llarga guerra. Encara que el motiu principal fos la disputa pel comtat de Provença entre els comtes de Tolosa i els reis d’Aragó, la rivalitat continuada va aguditzar les enemistats internes. D’altra banda, la participació dels comtes tolosans en la conquesta d’Orient va consumir molts recursos i esforços polítics, cosa que els va fer més difícil de convertir-se en senyors preeminents sobre els vescomtats formats dins dels seus dominis.¹

Amb tot, segons mostren les recerques de Monique Bourin (1983), Jean-Louis Biget (1993), Claudie Amado (1994) o Hélène Débax (2003), la causa principal de l’escassa cohesió política occitana s’hauria de cercar més enrere en el temps i caldria vincular-la a dinàmiques diferents en el procés de canvi feudal d’entorn a l’any 1000. En els territoris llenguadocians es va produir una feudalització realment profunda, en el sentit que van quedar desmembrats tots els principis de poder públic anteriors al segle x. El resultat va ser que les instàncies de govern i de justícia de caràcter públic van ser desvirtuades, alhora que es van privatitzar els dominis i la hisenda del fisc. Vist tot això, no és sorprenent que cap dels prínceps de l’aristocràcia llenguadociana dels segles xi i xii aconseguís situar-se al capdamunt de la piràmide feudal i avançar en la vertebració jurídica i administrativa d’un estat. Tant la imprecisió en les obligacions respectives entre senyors i vassalls com l’escassa definició territorial dels diversos poders que coexistien van impedir la reconstrucció completa de l’entramat polític després de la mutació feudal. En absència d’una correlació de forces que permetés a algun llinatge imposar el seu poder sobre totes les fortificacions i guanyar-se el reconeixement de la resta de senyors, no va ser possible l’evolució cap a un principat amb límits geogràfics concrets.

Albert Reixach (2017)