Història i present de la llengua occitana
Història i present de la llengua occitana
L’occità medieval va ser la llengua de la poesia dels trobadors, composta al llarg dels segles XII i XIII, que va obtenir un prestigi enorme a tota l’Europa occidental. A Catalunya, l’occità trobadoresc va esdevenir la llengua de la poesia i va marcar la lírica fins ben entrat el segle XV. La llengua occitana també va ser, durant tota l’Edat Mitjana, el vehicle d’una prosa diversa que anava des de la ficció fins als usos administratius: ho il·lustra, per exemple, la traducció d’obres de Ramon Llull a l’occità com a mitjà per a difondre-les. Però l’arribada gradual del poder dels reis de França als diversos indrets del domini occità va provocar la reculada de la llengua del país en l’administració i en tots els usos escrits. Al moment en què l’edicte de Villers-Cotterêts, dictat per Francesc I el 1539, imposava l’ús judicial del francès a tot el reialme, el procés d’abandonament de l’occità per a les funcions administratives ja havia avançat d’una manera decisiva. Pràcticament només el regne de Navarra, unit el 1589 a la corona francesa en la persona d’Enric IV, va mantenir l’ús oficial del gascó fins als inicis del segle XVII (Bec 1995: 77–80).
Naturalment, la penetració del francès en l’ús oral es va limitar a les classes altes, de tal manera que es donava la situació de l’ús general de l’occità en una societat en què els grups dominants eren bilingües d’occità i francès. Els segles XVI i XVII coneixen, de fet, una producció literària important en occità, amb noms com els de Pèir de Garròs (c. 1525–1583), Loís Belaud de la Belaudiera (1543–1588) o Pèire Godolin (1580–1649). Amb l’adveniment de la revolució francesa es va escampar una ideologia burgesa d’unitat «nacional», que va portar la voluntat de difondre el francès fins a una actitud intolerant i agressiva respecte a les altres llengües parlades dins de l’Estat. Bastarà recordar el títol de l’informe d’Henri Grégoire, presentat a la Convenció nacional el 1794: Rapport sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française —«Informe sobre la necessitat i els mitjans d’anorrear els patuesos (terme despectiu per als parlars locals) i de fer universal l’ús de la llengua francesa». Així, al llarg del segle XIX, si bé es manté àmpliament la situació anterior d’estabilitat en la distribució social de les dues llengües, la substitució lingüística es veu estimulada alhora pel nacionalisme d’Estat i pel fet nou de vincular-la a la perspectiva d’ascensió social (Sauzet 1987, 1988; Lieutard 2004). En l’ordre simbòlic, el procés de canvi lingüístic troba el seu fonament ideològic en el nacionalisme i en la creença que el francès és la llengua del progrés en el doble sentit de l’avançament col·lectiu i de la promoció social individual; en l’ordre pràctic, dins del context de l’ampli procés de modernització social que viu l’Europa del vuit-cents, l’organització i la gestió monolingües i monolingüistes de l’Estat creen les condicions que impulsen la població a transmetre la llengua oficial a les noves generacions.
És, però, gairebé un segle més tard de la revolució que l’escola obligatòria establerta el 1881, secundada més tard pels mitjans de comunicació de massa, posa a l’abast del conjunt de la població el coneixement del francès. A grans trets, es pot dir que les classes altes i les classes mitjanes urbanes ja havien fet seu el francès a l’alba del segle XX, i que la interrupció de la transmissió familiar de l’occità es consuma entre les classes populars urbanes i a les viles mitjanes en el transcurs del primer quart d’aquest mateix segle i dins de les àrees rurals durant el segon quart. En aquestes darreres, es va produir un canvi sobtat del panorama sonor una vintena d’anys més tard, al moment en què la primera generació massivament monolingüe va accedir a l’edat adulta. El fet és que actualment un estranger que passi pel territori històric de la llengua occitana ben rarament arribarà a sentir-la. En definitiva, el factor més rellevant a tenir en compte és la suspensió pràcticament acomplerta de la transmissió familiar de la llengua, que es manifesta en una retracció molt accelerada del seu coneixement i, no cal dir, del seu ús.
La situació a la Vall d’Aran i a les valls occitanòfones d’Itàlia correspon a la història particular de cada un d’aquests territoris, determinada de manera decisiva per la dels Estats a què pertanyen. A la Vall d’Aran s’ha mantingut ininterrompuda la transmissió intergeneracional de l’occità i la situació problemàtica de la llengua és deguda a la forta immigració rebuda en condicions de subordinació lingüística. La presència de l’aranès a l’escola i a l’administració ha aconseguit de frenar el procés de substitució lingüística (Lamuela 2008), però, segons l’enquesta de la Direcció General de Política Lingüística i l’Idescat, el 2013 declaraven saber parlar occità només el 55,61% dels més grans de 15 anys, sobre un 80,74% que l’entenien (Direcció General de Política Lingüística & Institut d’Estadística de Catalunya 2015: 179). Itàlia ha viscut un procés de substitució lingüística que es diferencia del de França per un retard temporal d’una o dues generacions, segons els llocs, i per una ideologia i un discurs sustentador que privilegien la idealització compensatòria dels parlars locals i la negació de l’objectiu substitutori i de la consumació objectiva del procés. El fet és que hi ha cessat la transmissió familiar de l’occità i que aquest es troba en una fase de regressió menys avançada que a França però igualment inexorable.
L’occità és, alhora, una de les grans llengües de cultura europees i, com a conseqüència de les polítiques etnocides, una de les llengües que es troben en una situació social més precària. Però, tot i trobar-se en una posició tan difícil, és el vehicle d’un moviment cultural important. Al segle XIX, a la mateixa època en què es congriava el gran procés de substitució lingüística, hi va haver una renaixença de la literatura a Provença amb l’associació literària anomenada Felibritge, fundada el 1854; hi va destacar la figura excepcional de Frederic Mistral (1830–1914), autor d’obres com Mirèlha o Calendau i d’un diccionari, Lou Tresor dóu Felibrige (1885), que continua sent de referència obligada. Aquest moviment felibrenc va tenir una projecció notable a la Gascunya, on destaca l’obra de Miquèu de Camelat (1871–1962), autor de Belina i fundador de l’Escòla Gaston Febus, i de Simin Palai (1874–1965), poeta i autor d’un monumental Dictionnaire du béarnais et du gascon modernes (1932–1934). La creació el 1930 de la Societat d’Estudis Occitans, que acabaria desembocant en l’Institut d’Estudis Occitans (IEO), fundat el 1945, anunciava un corrent de renovació que ha dotat l’occità modern del sistema de referències socials i culturals que constitueix la base d’una consciència renovada de la unitat lingüística i de la possibilitat d’ús de la llengua en tots els àmbits propis de la societat contemporània. Les iniciatives diverses de promoció lingüística han donat lloc a activitats professionalitzades i comencen a fer-se presents en les estructures de l’administració pública. Un element clau d’aquest moviment va ser la codificació del llenguadocià, estesa després a totes les altres varietats, que va ser portada a terme per Loís Alibèrt (1884–1959), autor de la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians (1935) i del Dictionnaire occitan - français, publicat pòstumament el 1966. No m’entretindré ara a fer un repàs de les diverses activitats culturals que es porten a terme en occità (vegeu Boyer & Gardy 2001 i Carrera 2011); em limitaré a recordar els noms d’alguns escriptors d’una qualitat excepcional, com Joan Bodon (1920–1975), Marcèla Delpastre (1925–1998), Bernat Manciet (1923–2005) o Max Roqueta (1908–2005), als quals es poden afegir els de Pèire Bec (1921–2014) i Robèrt Lafont (1923–2009), que uneixen a la seva condició d’autors literaris la de mestres d’una florida d’intel·lectuals, de recercadors i d’activistes culturals que mantenen viva la possibilitat d’una represa de l’ús social de la llengua occitana.
Xavier Lamuela1
Bibliografia
- Bec, Pèire (1995), La langue occitane (La 1a ed. és de 1963; n’existeix una traducció catalana: La llengua occitana, Barcelona: Edicions 62, 1977). París: PUF.
- Boyer, Henri & Gardy, Philippe (2001), Dix siècles d’usages et d’images de l’occitan. Des troubadours à l’Internet. París: l’Harmattan.
- Carrera, Aitor (2011), L’occità. Gramàtica i diccionari bàsics (occità referencial i aranès). Lleida: Pagès.
- INSEE, Institut National de la Statistique et des Études Économiques, http://www.insee.fr [consultat el 06/05/2011]
- Istat, Istituto Nazionale di Statistica, http://demo.istat.it [consultat el 06/06/2011].
- Lamuela, Xavier (2008), «La Val d’Aran: Situazione sociale della lingua occitana e interventi di política linguistica», Tutela e promozione delle minoranze linguistiche in Trentino (eds. Paola Gualtieri i Marco Viola). Trento: Provincia Autonoma di Trento, p. 49-66.
- Lieutard, Hervé (2004), «La conversion des occitanophones à l’usage du français», Lenga e País d’Òc, 43, 1-12.
- Sauzet, Patric (1987), «Delai de la diglòssia. Per un modèl mimetic del contacte de lengas», Lengas, 21, 103-20.
- Sauzet, Patric (1988), «L’occitan. Langue immolée», Vingt-cinq communautés linguistiques de la France, I: Langues régionales et langues non territorialisées (ed. Geneviève Vermes). París: L’Harmattan, 208-60.
