Minnesänger

La poesia trobadoresca va deixar una petja palpable al territori germanòfon del Sacre Imperi entre els anys 70 del segle xii i els anys 20 del xiii, aproximadament. Les estretes relacions familiars, polítiques i econòmiques que aquest territori va mantenir amb la Romània, així com també les fluïdes interaccions entre les corts europees, permeten assumir un coneixement anterior de la cançó que s’estava creant en àrea occitana, i devien facilitar la difusió de la producció musical i dels cançoners més enllà de les fronteres lingüístiques. Encara és més segur que tots els Minnesänger posteriors coneixien amb més o menys detall la cançó de les corts franceses, occitanes o italianes (de la mateixa manera que cal suposar que aquests darrers coneixien les principals tendències alemanyes).

Tanmateix, si bé en les darreres tres dècades del segle xii es pot comprovar de manera evident una relació palpable entre la producció alemanya i la cançó trobadoresca francesa i occitana (amb imitació de temes i formes i probables contrafacta), ben aviat també es constata la consolidació d’opcions formals i temàtiques clarament diferenciades d’aquestes tradicions, que condicionen tota l’evolució del gènere fins al segle xv.

Codex Manesse, Große Heidelberger Liederhandschrift (University Library Heidelberg, c. 1300-1340; f. 20r). Miniatura del poeta Rudolf von Neuenburg.

El terme Minnesang és un compost de Minne (amor en alemany mitjà) i sang (cançó). Per derivació, l’autor o recitador de la cançó d’amor és el Minnesänger. En la crítica romanística se’ls coneix també amb l’anglicisme de Minnesinger, producte de la crítica anglesa. El terme, en tot cas, estableix una diferència entre la cançó d’amor i la cançó sobre altres temes (política, satírica, religiosa, moral o didàctica). Aquesta divisió té una certa base: el gènere amorós és, en general, poc permeable i d’escassa variació al llarg de les generacions. D'altra banda, els autors són majoritàriament personatges de la noblesa o, en tot cas, poetes que no componen altres tipus de cançons. A conseqüència d'aquestes diferències, els cançoners tendeixen a separar els gèneres.

En canvi, tota la cançó que no és amorosa s'agrupa sota el terme complex Sangspruchdichtung, que uneix la poesia artística (Dichtung) amb el cant (Sang) i la tradició bíblica i clàssica dels dits o proverbis (Spruch). Aquesta cançó política i satírica, semblant al sirventes o cobla dels trobadors, juntament amb la poesia religiosa, que no apareix en terres alemanyes fins a l’entorn del 1200 amb Walther von der Vogelweide, pertany al gènere dels trobadors no nobles, és a dir els professionals i vagants (anomenats meister, mestres). A diferència de la cançó amorosa, aquest gènere es desenvolupa intensament al llarg del segle xiii.

De fet, les fonamentals transformacions formals i musicals dels segles xiii i xiv a terres de parla alemanya van de la mà de la Sangspruchdichtung. Alguns grans mestres de finals del xiii i principis del xiv (Frauenlob, Regenbogen, Marner o Heinrich von Mügeln) van crear escola, en algun cas potser en sentit literal. Aquest fet, per una banda, determina el gènere al llarg dels segles xiv i xv i, per l’altra, en els entorns urbans del segle xv, dominats per la burgesia, afavoreix el desenvolupament d’escoles de cant que prenen com a referència formal i musical el llegat del antics mestres i que, en conseqüència, es denominen «escoles de mestres cantaires» (Meistersängerschulen). És un fenomen cultural característic de les ciutats alemanyes dels segles xv i xvi, que perdura aïlladament fins al xviii.  

Codex Manesse (f. 27v), poema d'Otto von Botenlauben.

   

La lírica en llengua alemanya es conserva, d’una banda, en un petit conjunt de cançoners (A, B, C, aquest darrer conegut com a Codex Manesse) i uns pocs fragments de l’entorn de C. Tots es daten entre finals del segle xiii i principis del xiv, estan ordenats per autors, no transmeten melodies i recopilen principalment cançons d’amor. A aquests cal afegir-hi D, E, H i J, cançoners principalment de cançó política i moral (Sangspruchdichtung), ordenats també per autors. El darrer cançoner és important perquè és l’únic, entre els còdex d'aquesta època, que transcriu les melodies. D’altra banda, conservem un conjunt més ampli de cançoners dels segles xiv i xv, tots ells amb cançó no-amorosa (a, d, f, h, k, m, n, p, s, w, x, u, v), i dels quals només quatre transcriuen també cançó amorosa (f, k, s, x). Algun d’aquests cançoners (en especial el voluminós k, amb 940 cançons) prové de les escoles de mestres cantaires. Gairebé tots ordenen les cançons per autors i molt pocs contenen les melodies.

Dues característiques formals distingeixen la cançó trobadoresca alemanya de la romànica. En primer lloc, la seva anisometria: el còmput del vers es fa a partir de les síl·labes tòniques, les quals, juntament amb les àtones que les segueixen (i que poden variar en nombre) formen una mena de compàs ‘musical’ o rítmic. Són mètricament tòniques les síl·labes que ho són també en substantius, verbs o adjectius; l’accent mètric és inseparable del lingüístic. Per la mateixa raó, doncs, és més que probable que l’accent mètric coincidís amb les notes que marcaven el ritme melòdic.

En segon lloc, la cançó alemanya és sempre isostròfica en l’esquema de rima. Per dir-ho en termes trobadorescos, totes les composicions alemanyes són en [coblas unisonans]. La major variació en l’ordre o en el nombre d’estrofes conservats en els cançoners que comporta aquesta uniformitat mètrica sembla haver estat considerada un potencial més que una mancança. Finalment, cal mencionar que la cançó politicodidàctica (igual que la cançó d’amor en els primers temps) és fonamentalment monostròfica. Generalment, les estrofes (a vegades nombroses) que formen cada peça estan escrites en èpoques diferents i allò que les uneix és tan sols la temàtica més general.