El nom de la llengua dels trobadors

«Per que deves saber que la parladura francesa val mays e es pus avinent a far romanç e retronxas e pastorellas, et aycellas de Lemosi valon mays a cansos, a serventes, a verses. E per totas las altras del nostre lengatge son en major auctoritat li cantar de la parladura de Lemozi que de null autre» (Ramon Vidal de Besalú, Razos de trobar, BdC, ms. 239, f. 25r)  

Per referir-nos al llenguatge poètic dels trobadors habitualment parlem d’«occità» antic o medieval, però aquest terme no defineix de manera exclusiva la seva llengua ni aquesta es limita a la tradició lírica, ja que hi ha testimonis més antics i també cartes i documents administratius que es consideren occitans. A més, els trobadors no van emprar mai aquesta denominació: Guilhem de Peitieu, el primer trobador conegut, va anomenar la seva llengua «romans», mentre que, en canvi, a l’est del Roine, als territoris de l’antic comtat de Provença, rebia el nom de «proensal», cosa que va dur a l’adopció d’aquest terme per extensió o bé pel fet de considerar que els habitants del sud de la Gàl·lia eren «proensals» en contrast amb els de la França septentrional, que eren els francesos (Paden 1998: 3). Per la seva banda, el català Ramon Vidal de Besalú, a les Razos de trobar, va triar el terme «llemosí» per denominar la llengua dels trobadors, tot i que ell mateix reconeix que amb aquesta denominació inclou la llengua poètica d’una regió més vasta (Bec 1995: 78;  Bec 1992: 13).

Hem vist que al llarg del temps s’ha anomenat la mateixa llengua de moltes maneres, però com sorgeix la denominació d’«occità» que usem avui? A finals del segle xiii, en alguns documents administratius escrits en llatí, es troba l’apel·lació de «lingua de oc», tot i que sembla que no feia referència a la llengua sinó a la regió on era parlada (entenent-se «lingua» per nació en el sentit medieval), i a principis del xiv apareix l’expressió llatina «lingua occitana» que, seguint el model de «lingua aquitana» (pròpia de la regió d’Aquitània), també tenia un significat regional. Dante, potser inspirat en aquestes denominacions, va formular la famosa distinció al seu tractat De vulgari eloquentia entre la llengua d’oïl, la llengua d’oc i la llengua de sí (francès, occità i italià, respectivament) segons la forma d’expressar la partícula afirmativa. La forma occitana «lenga d’oc» va ser registrada per primera vegada l’any 1323, tot i que no se sap si es referia a la regió (que després serà el Llenguadoc) o a la llengua. El neologisme «occità», tanmateix, és encara més tardà: apareix sota les formes franceses «occitanique» i «occitanien» en obres publicades a començaments del segle XIX i és recollit per Frederic Mistral al seu diccionari Lou Tresor dóu Felibrige, del 1885, com a «óucitan», «ouccitan». Més tard, va ser adoptat de forma gradual per estudiosos i filòlegs, a fi d’evitar les confusions que generava la denominació més habitual, «provençal», pel fet de coincidir amb el nom d’un dels dialectes de la llengua a què es volia fer referència (Paden 1998: 4).

Encara que la forma «occità» és la més usada avui dia, en algunes tradicions historiogràfiques, sobretot a Itàlia, encara es fa servir el nom «provençal» per referir-se a la llengua i la cultura dels trobadors. No tingueren la mateixa sort, en canvi, les denominacions «romànica», que Raynouard proposà utilitzar a principis del segle XIX, o «raimondin», en referència als Raimons (comtes de Tolosa), usada pel poeta Godolin en diverses ocasions, ja que avui totes dues es troben en complet desús (Bec 1995: 79).

M. Victoria Rodríguez Winiarski i Ivan Vera (2019)