Crèdits i criteris

Coordinació: Albert Reixach Sala

Equip de treball: Alexandra Beauchamp, Miriam Cabré, Sadurní Martí, Pere Orti

Assessorament tècnic: Massimiliano Grava, Estefania Domínguez

Crèdits

La confecció de les capes de base del mapa històric es va encarregar al Servei de Sistemes d’Informació Geogràfica i Teledetecció Espacial (SIGTE) de la Universitat de Girona i són el fruit de creuar informació de diversos atles històrics aplicada sobre plantilles municipals de fonts lliures accessibles a la xarxa dels tres principals estats actuals. Pels territoris de la Corona d’Aragó i la definició dels límits canviants de les entitats que la componien, s’han combinat Hurtado 1998 i Fatàs 1999 amb els annexos de Sabaté 1997 i, respecte del cas del País Valencià, Guinot 1995. Els antics dominis dels comtes de Tolosa i la resta de territoris de l’àrea llenguadociana s’han representat prenent com a model Pélaquier 2009 (basat en molts aspectes en Macé 2000). En el cas concret dels dominis dels senyors de Montpeller, se n’han identificat els termes en base a Katsura 1999 i un document específic de 1205 (Benito 2009: 114). Per l’àrea d’Aquitània i altres espais de la banda occidental de cultiu de la lírica trobadoresca, així com per les noves demarcacions fruit de l’expansió meridional de la corona francesa, la referència ha estat Menant et al. 1999 (amb alguna dada complementària de Débax 2008). Tots els continguts corresponents a la Provença, en canvi, procedeixen de Baratier-Duby-Hildesheimer 1969. Finalment, la informació més puntual corresponent a la península itàlica s’ha extret de Luzzatto-Pedullà 2010, I: 27-40.

Les dades disponibles sobre les corts de reis, comtes i altres magnats eren molt més limitades i vagues en comparació amb les principals entitats territorials. De fet, sovint resulta complicat concebre la dimensió espacial d’aquestes institucions i traduir-la en una base cartogràfica. En conseqüència, s’ha optat per diverses solucions. Quant a les corts dels successius reis d’Aragó, malgrat la diversitat d’estudis i fonts, s’han representant amb una marca damunt de ciutats i viles de reialenc on sojornaren més temps durant els seus itineraris (Beauchamp 2009).

Per la resta de corts dins dels seus dominis, o sigui, dels diversos comtes (Rosselló, Empúries, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Ribagorça i Urgell i, ja en època de Jaume II, de les muntanyes de Prades), de les cases vescomtals amb més continuïtat (Rocabertí, Bas, Cabrera, Castellbó i- més tardanament- Illa i Canet) i d’altres famílies aristocràtiques preeminents (Cardona, Montcada), s’ha pres com a punt de partida la síntesi clàssica de Sobrequés 1957. Això no obstant, només disposàvem de representacions cartogràfiques d’algunes d’aquestes corts aristocràtiques. Ens ha servit de referència el panorama de conjunt per mitjan segle XIV que es recull a Hurtado 1998: 110  i, pels casos concrets dels comtes d’Empúries, dels d’Urgell, dels vescomtes de Cabrera i dels de Castellbó, gràfics com els de Conejo 2015: 58; Sabaté 1997: 478-479; Martínez 2015: 676, 679; Sabaté 1997: 480-481. Amb tot, l’evolució de les possessions d’alguns d’aquests llinatges s’ha hagut de reconstruir utilitzant mapes parcials amb informacions bibliogràfiques que no s’havien cartografiat mai. En el cas dels Cardona, per exemple, s’articulen dades extretes de Galera 2001 i Rodríguez Bernal 2009 i en el dels Montcada de Schideler 1987.

També s’han inclòs a la capa de corts casos a què estigueren vinculats trobadors catalans o d’altra procedència relacionats per alguna via amb la Corona d’Aragó. Destaquen, en primer terme, les corts dels comtes de Provença, com se sap, fins a la dècada de 1240 encapçalades per descendents de la casa comtal barcelonina, les dels comtes de Tolosa i dels comtes de Foix. També s’han tingut en compte les corts dels Trencavell, els comtes de Comenge i els delfins d’Alvèrnia per l’etapa anterior a 1200, i la dels comtes de Rodès per la posterior; en general, no ha estat possible anar més enllà d’equiparar els dominis de les respectives corts amb les entitats ja definides al mosaic de territoris. També s’han indicat per moments més puntuals les corts dels Aurenja, els Agoult, els Savoia i els Baus (vescomtes de Marsella), en aquest darrer cas gràcies a indicacions contingudes a Aurell 1989. En relació al nord de la península itàlica només s’han representat, en base a Luzzatto-Pedullà 2010, I: 27-40, les corts dels Monferrato, els Malaspina, els Este i els Romano.

A banda de tots els treballs citats, l’elaboració de les capes s’ha beneficiat de consultes a diversos especialistes de les àrees representades que han proporcionat orientacions bibliogràfiques o informacions personals. Ens referim, en concret, a banda de l’equip de treball a Matthieu Allingri, Vicent Baydal, Andreu Galera, Isabel Grifoll, Marco Grimaldi, Alejandro Martínez, Lluís Sales, Pere Verdés i Oliver Vergés.

El cens de trobadors lligats a corts catalanes inclou fins a 119 entrades fruit de la consulta de l’àmplia bibliografia existent i sistematitzada en la tesi doctoral de Mariona Viñolas 2018. Dades bàsiques com la cronologia i l’àrea d’origen s’han obtingut de la Bibliografia Elettronica dei Trovatori (BEdT), eina complementada en alguns detalls amb Riquer (1975) i l’estat de la qüestió més recent de Guida i Larghi (2014).

La informació sobre les corts (se n’han llistat un total de 59) procedeix de llocs més variats. A banda de temptatives de sistematització com les de Paterson 1993: 91-100 i Vatteroni 2001: 353-398, la xarxa de corts aristocràtiques catalanes més enllà de la reialesa, segons explicàvem, parteix, en essència, de Sobrequés 2011. Quant als topònims mencionats pels trobadors, s’ha emprat el treball de Chambers (1971) sobre els noms propis en la lírica trobadoresca, així com les Concordances de l’Occitan Médiéval (COM).

Tot les capes i fitxes s’han projectat en un visor webgis de l’empresa Esri (http://www.arcgis.com/home/webmap/viewer.html) a partir de la creació d’un compte d’usuari vinculat a una institució acadèmica. Per a l’ús d’aplicacions SIG, a banda de l’encàrrec inicial de les capes històriques de base al SIGTE, hem comptat amb l’assessorament de Massimiliano Grava i Estefania Domínguez.

Criteris

S’han establert els següents criteris quant a les etiquetes incloses en les diverses capes. De manera general, s’ha recollit cada nom de lloc segons la llengua de l’àrea en qüestió, tot plasmant en català els topònims situats dins dels límits històrics del principat de Catalunya, dels comtats de Rosselló i Cerdanya i dels antics regnes de València i Mallorca, mentre que es representen en castellà els dels regnes d’Aragó, de Navarra i de la resta de reialmes hispànics. Quant a l’actual estat francès, s’ha adoptat la forma occitana per al Llenguadoc, la Provença, Aquitània i altres àrees dels dominis lingüístics històrics de l’occità (Xavier Lamuela ha estat l’assessor en aquest àmbit). En contrapartida, s’ha optat pel francès en els espais de parlars de transició com el franco-provençal i en qualsevol punt de l’àrea tradicional de les llengües d’oïl.

En paral·lel a les etiquetes, la tria dels colors de la representació gràfica de cada territori aporta certa informació complementària. Així, s’han agrupat dominis o àrees sota control d’un mateix senyor reunint-los en gradacions cromàtiques que n’il·lustren el major o menor grau de dependència. Deixant de banda entitats independents amb una coloració específica, s’han identificat segons aquest criteri les possessions i espais que estigueren subordinats als duc d’Aquitània, als comtes de Tolosa, al casal reial d’Aragó i als Trencavell.

Albert Reixach