Els cançoners

On es conserva la poesia trobadoresca?

La poesia dels trobadors ens ha arribat a través de més d’un centenar de manuscrits diversos, anomenats cançoners. La majoria van ser compilats als segles xiii i xiv, però també n’hi ha de copiats als segles xv i xvi, i fins i tot un del xviii. Van ser elaborats principalment a Itàlia, tot i que també n’hi ha una producció gens menyspreable a Occitània, França i Catalunya. Són manuscrits destinats exclusivament a difondre la lírica trobadoresca, cosa que els distingeix de la tendència medieval a les compilacions miscel·lànies i indica la consideració en què es tenia aquesta tradició literària.

A banda dels cançoners, aquesta poesia s’ha conservat en manuscrits que contenen obres on se citen –a vegades de forma fragmentària- peces trobadoresques: són els testimonis indirectes. Ocasionalment també trobem alguns poemes en manuscrits que transmeten obres que no hi tenen res a veure, com ara registres notarials o còdexs que versen sobre teologia, dret, o qualsevol altra matèria: en aquesta mena de transmissió, coneguda com a extravagant, les peces poètiques sovint s’han copiat per omplir un espai blanc, s’han afegit posteriorment o d’alguna manera són un element aliè al projecte inicial del còdex. Finalment, de vegades trobem poemes copiats en llocs inesperats: en les guardes dels manuscrits¹ o en fulls que després es van fer servir per reforçar les cobertes d’un altre volum: aquest és el cas del bifoli de Sant Joan de les Abadesses, que havia estat la coberta d'un manual notarial de l'Arxiu parroquial de Sant Joan de les Abadesses (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 3871). Fora de l'àmbit de la tradició trobadoresca, fins i tot s’ha trobat una inscripció a la llinda d’una finestra,² i un fragment d’un poema èpic inscrit a una teula!³

Entre els cançoners, és a dir els reculls lírics de tradició trobadoresca amb una voluntat antològica i monogràfica, la crítica ha establert llistats de testimonis principals, que oscil·len entre 31 (Burgwinkle 1999) i 45 (Riquer 1975; Asperti 2002). La discrepància depèn del criteri aplicat a l’hora de classificar els manuscrits més significatius per la quantitat de peces transmeses, pel programa de compilació, per la qualitat ortogràfica i material, i pel nivell d’informació que aporten sobre el moviment trobadoresc (per exemple, si contenen la melodia de les peces, o vidas i razos, o atribucions pròpies).  

Bifoli d’un manual notarial, amb documents referents a Sant Joan de les Abadesses i localitats properes entre 1250 i 1300, on es van copiar unes composicions anònimes que constitueixen l’únic testimoni de poesia profana trobadoresca amb notació musical conservat a Catalunya (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 3871, f. 1v).

Com són els cançoners?

Les diferències entre els cançoners poden arribar a ser molt grans, respecte a la seva factura material, a la quantitat i qualitat de la lírica recollida, a la seva organització interna, etc., tant pels criteris de compilació com pels atzars històrics de la seva conservació. Tenim, doncs, manuscrits luxosos, segurament encarregats per monarques o membres de l’alta noblesa o el patriciat urbà (com A, N, I, K, S^g entre altres), confeccionats en pergamí i ricament decorats, i altres molt més senzills. Entre els comitents es compten també membres de la petita noblesa, de la incipient burgesia, o professionals de l’escriptura o de les arts liberals amb inquietuds bibliòfiles (aquests últims solien copiar ells mateixos els seus manuscrits), elaborats a vegades en paper i amb escassa o nul·la ornamentació (per exemple, F^a, N² o potser V^eA^g).

Hi ha manuscrits organitzats per autor, per gènere –o per una combinació de tots dos elements-, que a vegades distingeixen els trobadors d’època  «clàssica» –és a dir els més antics- d’aquells més propers al moment de la còpia; i alguns –només quatre!- tenen notació musical. A més de l’obra –poesia i melodia- dels trobadors, alguns cançoners contenen vidas i razos, és a dir, petites biografies (vida) o narracions sobre l’origen d’una poesia (razos), en prosa elaborades en part com un marc referencial pels primers «lectors» d’aquesta lírica (recordem que la lírica trobadoresca neix per ésser cantada i no llegida).  

Cançoner K (s. XIII, París, Bibliothèque national de France, fr. 12473), f. 4r.

Cançoner V^eA^g (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 7), f. 55r.

Els cançoners i les sigles

Davant la respectable quantitat de manuscrits amb lírica trobadoresca, aviat els estudiosos van necessitar un sistema d’identificació per facilitar l’estudi dels diversos testimonis de cada peça, així com de la tradició manuscrita. El primer en assignar unes sigles als manuscrits per identificar-los i classificar-los va ser Karl Bartsch el 1872: atribueix una lletra a cada cançoner, fent servir les lletres majúscules per als manuscrits en pergamí i les minúscules per als confegits en paper. La seva classificació es va convertir en la referència obligada, però a mesura que es van anar afegint nous testimonis a la llista es va anar descartant aquest criteri. La crítica posterior va considerar que la distinció qualitativa generava confusió i prejudicis que resultaven nocius per a la investigació.

Tot i que les majories de sigles (és a dir les lletres) assignades per Bartsch són encara vigents, altres estudiosos han corregit, matisat i ampliat la seva llista. En alguns casos això ha creat alguna confusió, com la designació d’un mateix manuscrit amb dues sigles diferents. Jeanroy (1916), Brunel (1935) i Zufferey (1987) són els estudiosos que es van encarregar d’actualitzar la llista de Bartsch, a més d’altres aportacions significatives, com per exemple les d’Avalle (1961). D’altra banda, a vegades un mateix manuscrit es designa amb més d’una sigla perquè conté textos de més d’una tradició (i cadascuna té el seu propi sistema de sigles). Per posar dos exemples: hi ha cançoners de trouvères que copien algunes peces trobadoresques, i que per tant tenen una sigla com a cançoner francès i una com a cançoner trobadoresc (així el cançoner trobadoresc W es coneix com a M a la tradició francesa). En el cas català, l’estudiós Jaume Massó i Torrent va assignar unes sigles als testimonis de la lírica catalana: en el seu llistat, per exemple S^g apareix com a A i V^eA^g apareix com a H^a i H^b.

Es pot consultar un quadre amb les sigles i diverses correspondències [aquí].

Cançoner S^g (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 146), f. 22/34r.

Majúscula miniada, cançoner A (Ciutat del Vatica, Biblioteca Vaticana, lat 5232), f. 86r.

Majúscula miniada del cançoner S^g (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 146, f. 49v).

Melodia d’una canso de Berenguer de Palazol al cançoner R (s. XIV, París, Bibliothèque national de France, fr. 22543, f. 37r).

M. Victoria Rodríguez Winiarski (2018)