El cançoner català Sg

El cançoner català S^g

El cançoner Gil o de Saragossa, del tercer quart del segle xiv, rep el nom del seu antic propietari, Pablo Gil y Gil, catedràtic de la Universitat de Saragossa. Després de la seva mort, el 1908 va ser adquirit per l’Institut d’Estudis Catalans, gràcies a la contribució financera de deu donants, i des d’aleshores es conserva amb la signatura «ms. 146» a la Biblioteca de Catalunya (Barcelona). En el llistat de cançoners trobadorescos apareix designat amb la sigla S^g. 

Les rúbriques recullen l'autor, el títol o el gènere de la peça, i els calderons, fets amb tinta vermella i blava, l'inici d'estrofes. El començament de cada peça està indicat amb una caplletra miniada (cançoner S^g, f. 40v).

Poema de Bertran de Falgar afegit en un dels folis de guarda (S^g, f. 127r).

S^g és un dels còdexs lírics més antics confegits en l’àmbit català que ens han arribat. El compilador va procurar reunir dins d’un mateix recull la tradició trobadoresca i la lírica occitana del segle xiv –un fet poc comú tant en els manuscrits trobadorescos com en els reculls de lírica catalana posterior que hem conservat. És l’únic testimoni de gran part de l’obra d'aquests poetes occitanocatalans del segle xiv i de molts dels poemes de la secció inicial del trobador Cerverí de Girona (que compta amb 104 peces). Des del punt de vista material, també és una raresa: el diferencien de la resta de manuscrits tardans, occitans i catalans, la voluntat de luxe que evidencia el seu format, reflectida en la tria del pergamí com a suport material, en el programa de decoració i en la professionalitat amb què està confegit.

La part conservada del cançoner comença amb les peces de Cerverí de Girona, seguides per l’obra dels trobadors Raimbaut de Vaqueiras, Bertran de Born, Giraut de Bornelh, Arnaut Daniel, Guilhem de Sant Leidier, Bernart de Ventadorn, Pons de Capduelh i Jaufre Rudel. Sense cap discontinuïtat evident, compila tretze autors del segle xiv, entre els quals destaquen Joan de Castellnou i Ramon de Cornet per les dimensions del corpus copiat. Tot seguit, hi ha quatre poemes de Guillem de Berguedà i, finalment, inclou un fragment del Roman de Troie de Benoît de Sainte-Maure.¹ Cal afegir, a més, que en un dels fulls de guarda del final del manuscrit s’hi va copiar poc després, i en cursiva, un segon poema del trobador del segle xiv Bertran de Falgar.

Quins indicis sobre els criteris de compilació i ordenació del manuscrit podem observar? François Zufferey va defensar que el cançoner està dividit en dues parts: un recull de lírica trobadoresca i un altre de poesia de l’escola tolosana –entén la irregularitat dels plecs com un punt de cesura. D’altra banda, Stefano Asperti sostenia que S^g es divideix en tres parts: una primera secció dedicada a Cerverí de Girona, una segona als trobadors i una tercera a la poesia tolosana. La voluntat d’organització i la decoració, aspectes analitzats per Miriam Cabré i Sadurní Martí, els porten a fer una hipòtesi sobre la tria i l’ordenació del manuscrit.

Les dues reserves d'espai en blanc estaven destinades a confegir dues inicials decorades; la primera, de mida més gran, per indicar l'inici de secció (en aquest cas d'Arnaut Daniel), i la segona el començament d'un dels seus poemes (S^g, f. 82v).

El programa decoratiu, que va permetre a Asperti de definir el cançoner com a projecte unitari, també proporciona indicis sobre l’organització del corpus. Malgrat que el manuscrit és acèfal, a la part conservada s’hi detecta una doble jerarquia, com han descrit Cabré–Martí: unes inicials principals que divideixen el cançoner en seccions d’autor i no es van arribar a pintar mai, i unes de cos menor que indiquen inici de poema. La combinació d’un espai blanc i la reserva d’espai per a la gran inicial principal marca sistemàticament el començament de la secció de cada trobador i divideix en cinc les dels poetes del segle xiv. Una rúbrica vermella acostuma a encapçalar cada peça i els versos, generalment copiats a ratlla tirada, estan separats per punts mètrics.

Les miniatures d’inici de peça s’interrompen al foli 39r i a partir del foli 127v no hi ha cap element en tinta de color. Les 106 lletres inicials dels primers quatre plecs van ser decorades pel mateix il·luminador; una segona mà en va afegir dues més, en un estil diferent, en dos folis que no tenien decoració.

Les caplletres del miniaturista principal són de tipus francogòtic, un estil originat en manuscrits bíblics que va adquirir un caràcter internacional, com mostren centenars de manuscrits dels segles xiii i xiv. Els colors són opacs, amb alternança de rosa i blau a les lletres i el fons. Seguint una pista de Pere Bohigas sobre la similitud entre les inicials del decorador principal i les del manuscrit dels Usages et constitutions de Catalogne, conservat a la catedral de Lleida (ms. 28), juntament amb estudis sobre un grup de manuscrits jurídics que presenta el mateix tipus d’inicials, Cabré–Martí han identificat dos còdexs que són obra del mateix taller que S^g, molt probablement vinculat a la Universitat de Lleida: els Usatges lleidetans i un Breviari d’amor, actualment custodiat a la Biblioteca Nacional de Rússia a Sant Petersburg (ms. prov. F. xiv. 1). D’altra banda, les inicials dels folis 49v-50r, obra del segon miniaturista, són pròpies de la tendència iconogràfica a l’entorn de Pere el Cerimoniós, d’estil clarament italianitzant.

S^g està compost per 128 fulls de 232 x 315 mm, agrupats en 14 plecs de quinions (5+5), alguns conservats fragmentàriament. El manuscrit presenta altres pèrdues i accidents en la configuració actual: cal recordar que el cançoner és acèfal i, per tant, hi manquen 12 folis que correspondrien al primer quinió, actualment desaparegut, i als dos primers folis de l’actual primer plec. Un altre cas destacat afecta el poema «Si co·l vassayl can servex longamen» de Tomas Peris de Foces, copiat a l’actual f. 116r, però amb la rúbrica al final del foli 123v. Zufferey va indicar que el plec 13 està plegat a l’inrevés, i Cabré–Martí afegeixen que hi falta el foli exterior. Un cop es reordenen els folis es retroba l’atribució, ja que la rúbrica torna a precedir el poema i, a més, es resol la integritat de la peça «Trop home son part de ver lauzador» de Guillem de Borzach, a la qual li faltava el final. D’altra banda, el plec 14 també presenta dificultats. A diferència de Zufferey i Simone Ventura, Cabré–Martí ho resolen presentant-lo com un quinió fragmentari que restableix la coherència del manuscrit. Ho demostra el fet que els cinc folis conservats van ser perforats junts, per la qual cosa formaven part d’un sol plec.

Copó que havia estat propietat del comte Pere II d’Urgell, localitzat a Sant Petersburg, actualment exposat a The State Hermitage Museum.

Per trobar un possible promotor de S^g, Cabré–Martí es fixen especialment en les relacions que els poetes mantenien amb la noblesa –a part d’altres factors com les característiques literàries, les dades bibliogràfiques dels autors, els components de la paginació o els criteris de compilació. La figura de Tomas Peris de Foces mereix un comentari especial: a més de ser l’únic poeta del cançoner aparentment estranger a la tradició tolosana, ocupa una posició honorífica dins l’antologia. La connotació política de la peça «Trop me desplay can vey falir» permet situar l’autor en el context del conflicte entre el rei Pere el Cerimoniós i les Uniones, durant els darrers mesos de 1347. La cort reial catalanoaragonesa, motor de cultura i molt lligada a la tradició trobadoresca, sembla l’entorn de compilació més plausible –i així s’havia suposat–, però la decoració de S^g s’allunya dels manuscrits col·leccionats per aquest monarca. Cabré–Martí proposen connectar el cançoner amb la família de Jaume, comte d’Urgell, ben coneguda pel seu patrocini cultural. La seva muller, Cecília de Commenge, pertanyia a una família vinculada al mecenatge poètic. A més, Joan de Castellnou, Ramon de Cornet i Bertran de Falgar (en un cas com afegit posterior, com hem vist més amunt) dediquen peces a l’alta noblesa occitanocatalana, inclosos Jaume d’Urgell i la seva muller.

Cabré–Martí estimen que el candidat òptim seria Pere II d’Urgell, fill de Jaume d’Urgell, gran col·leccionador d’art i bibliòfil. Alhora, Lleida era prop de la capital comtal de Balaguer, on Pere va residir molt de temps. I, finalment, la seva primera muller, Beatriu de Cardona, formava part del llinatge a qui Cerverí dedica la gran majoria de poemes: Beatriu potser havia promogut, juntament amb Pere, la producció del cançoner, i la seva mort al 1375 podria explicar, molt hipotèticament, la interrupció de la decoració de S^g.

Laura Gallegos Ambel